dijous, 9 de juny de 2016

ÀNIMA D'ARTISTA

Avui, 9 de juny, al Quadern, un comentari/reflexió sobre un tipus d'obra que defineixo com a Llibres d'artista...

ÀNIMA D'ARTISTA

Barrejats entre els llibres infantils i ocupant llocs de privilegi als aparadors, els darrers anys han aparegut un seguit de llibres il·lustrats amb una aparença enciclopèdica, editats amb cura des del primer al darrer detall, amb ànima de regal, amb un tipus d’il·lustració contundent i personal que han captivat més als adults que no pas als infants, amb èxit de vendes i de ressò. A tall d’exemple, han destacat llibres com Princeses oblidades o desconegudes, de Rebecca Dautremer (Baula), L’herbari de les fades de Benjamin Lacombe (Baula), Pequeño catálogo de instantes de felicidad de Roger Olmos (Lumen), o bé, Mirabilia de Conrad Roset (La Galera). Les seves il·lustracions, més que no pas els textos, han esdevingut icones i el seu estil s’ha importat a productes de tota mena i a països de tot el món.
Observats els llibres i el fenomen al detall, hom arriba a la conclusió que aquests exemplars són purs llibres d’artista, adquirits per adults que tenen infants a prop, però també per molts adults que, sense tenir cap relació amb la infantesa, s’han sentit captivats per aquests professionals i n’han esdevingut seguidors. Són exemplars que si bé tenen forma i contingut enciclopèdic, en molts casos, quan hom els llegeix, veu que sota l’aparença de catàleg, s’hi amaga un text de ficció, unes definicions inventades, com si d’un recull de contes es tractés. Al lector, no li serveix com a informació, ni que faci referència a un món fantàstic, i li és més fàcil tastar-los a petits bocins que no pas llegir-los de cap a cap com un llibre d’imaginació. Els seus admiradors els acaben valorant com a objecte, com a catàleg d’una exposició artística, on meravellar-se davant de les imatges.


-       LLENAS, Anna. Laberint de l’ànima. Barcelona: Fanbooks, 2016. 20 €

Al mercat, en segueixen arribant de nous. Laberint de l’ànima d’Anna Llenas, seria un d’ells, tot i que la seva voluntat és elaborar un breu diccionari de termes de l’àmbit dels sentiments i les emocions amb les il·lustracions de l’autora. Anna Llenas no porta gaires anys en el llibre infantil, però el seu primer llibre El monstre de colors (Flamboyant, 2012), i d’altres que l’han seguit, han tingut una important repercussió que l’ha portat a focalitzar tots els seus treballs al voltant del tema dels sentiments. Aquest èxit ha provocat que, cada vegada més, les seves obres tinguin un aspecte més de llibre regal, on el seu estil i personatges brillen per damunt de tot i criden l’atenció als seus nombrosos seguidors. En aquest cas, proposa un glossari, amb ordre laberíntic, com el títol indica, de termes relacionats amb l’ànima. Una breu definició de cadascun a cada doble pàgina i els seus quadres, elaborats amb collage i dibuixos, que amb pocs detalls n’il·lustren el contingut i n’augmenten el significat.


-       CASAS, Lola; RODRÍGUEZ PICÓ, Alfred. Al cel cabretes... Metereologia i poesia. Il·lustr. Mercè Galí. Barcelona: Barcanova, 2016. 12,90€

O bé, Al cel, cabretes, que convida a entrar en el tema que proposa a partir de les il·lustracions de Mercè Galí, amb una repercussió important a casa nostra, i amb uns personatges i un estil que, de forma delicada i precisa, l’han portat a il·lustrar els millors llibres de poesia per a infants que s’han publicat els darrers temps al nostre país. En aquest cas, acompanya els textos de Lola Casas -que elabora breus poemes per als fenòmens meteorològics més comuns-, i d’Alfred Rodríguez Picó que els defineix a partir del seu enorme coneixement del tema.

-       TAN, Shaun. Los huesos cantores. Albolote: Fiore, 2015. 24€

Per acabar, citar un exemplar paradigmàtic, un exponent que conté tots els ingredients del que anomenaríem un llibre d’artista: Los huesos cantores de Shaun Tan. Ell és un il·lustrador australià que s’ha guanyat l’admiració de milers de lectors a nivell mundial pels seus magnífics i innovadors àlbums il·lustrats (La cosa perduda, L’arbre vermell, Emigrantes, tots ells editats per Fiore) en els quals n’elabora tot el conjunt. Com a bon artista, amb aquest volum, fa un pas de rosca més, va més enllà d’allò a què ens tenia acostumats. En el llibre tria una bona pila de fragments dels contes dels germans Grimm, dels més populars als més desconeguts, i els il·lustra amb la fotografia d’una escultura que ha creat per transmetre’n l’essència. Són figures en miniatura, elaborades amb materials diversos i que recorden l’art precolombí, per un llibre esplèndid, que a més de parlar dels nostres ancestres, ens parla de l’ànima i de la vocació artística d’un dels grans autors del segle XXI.

ELOGIS DE L'AMISTAT

El passat 26 de maig, al Quadern del diari El País, apareixia el meu comentari de tres de les darreres novetats literàries per a infants, cosides pel tema de l'amistat, amb el títol de:

ELOGIS DE L'AMISTAT

SEMPE, Jean-Jacques. Marcel·lí. Barcelona: Blackie Books, 2016

L'editorial Blackie Books ha recuperat Marcel·lí, un clàssic difícil d'eTiquetar: conte il·lustrat? petit àlbum? novel·la gràfica?... per a infants? per a joves? per a adults? En el temps en el qual es va crear i publicar, el 1969, algunes d'aquestes etiquetes i calaixos ni tan sols existien. A Marcel·lí, el gran il·lustrador francès Jean-Jacques Sempé defineix el concepte i l'essència d'amistat a través de la descripció sintètica i les figures diminutes de dos infants amb una particularitat molt marcada, fet que els uneix en una tendra relació, reflectida en aquesta delicada joia d'acurada edició.

De diferents formes, l'amistat també figura i vertebra dues novel·les aparegudes i guardonades darrerament. 

BARÓ, Santi. L'efecte Calders. Barcelona: La Galera, 2016


A L'efecte Calders, premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil, l'escriptor olesenc Santi Baró centra el focus en l'admiració d'un noi, en Xavier, per Pere Calders i en l'amistat que ambdós teixeixen al poble on estiuejava l'escriptor, encara que s'hi entrecreuen altres temes, com ara les trifulgues adolescents entre en Xavier i els seus companys de poble. A la novel·la, hi són importants el marc temporal, un estiu dels anys setanta que coincideix amb els anys d'infantesa i de joventut de l'autor -s'hi nota una descripció sentida i melancòlica dels detalls, i aquest fet potser és l'únic ingredient que el pot allunyar del lector actual-, el marc espaial, Llançà, i per sobre de tot, hi destaca l'estil, que, a estones es contagia deliberadament de la ironia i l'humor calderià: "Ex Xavier no té amics perquè els perd. De fet, li passa amb moltes coses, no sap on les deixa i acaba per no trobar-les més".
En Xavier s'emmiralla en Pere Calders per créixer i començar a fer carrera d'escriptor, i això dona peu a apassionades i intenses xerrades i reflexions al voltant de la creació i l'escriptura, on l'autor s'hi abona amb escreix. L'obra, a més a més d'homenatge a Calders, d'aventures quotidianes d'adolescents durant un estiu, és també un cant al procés creatiu dels escriptors. 

SIERRA i FABRA, Jordi. L'aprenent de bruixot i els Invisibles. Barcelona. Edebé, 2016

Molt més d'esquitllada, l'amistat també apareix a L'aprenent de bruixot i els invisibles, premi Edebé de literatura infantil. Jordi Sierra i Fabra, autor bregat en mil batalles, fa una demostració del seu domini de l'art de la creació i l'escriptura, tot oferint una novel·la d'intriga i misteri, amb molts dels ingredients coneguts i necessaris del gènere: un jove aprenent de bruixot, un dels bruixots més prestigiosos del país, un encàrrec d'elixir, un error a prop del cementiri, un zombi, un orfenat, una colla d'antics amics que recuperen la relació moguts pel fet de desemmascar el passat fosc d'un prohom de la ciutat...
Sierra i Fabra utilitza i mescla, amb mestria, espais i personatges estereotipats de la cultura anglosaxona i dels clàssics del gènere de terror, que hem vist mil vegades en pel·lícules i hem llegit en tantes altres novel·les, per captivar l'interès del lector infant i jove. La trama és complexa, l'elenc de personatges, gran i divers, però l'autor els enllaça i els combina a la perfecció i aconsegueix que la lectura flueixi de manera planera, i amb tot plegat, sorprèn al lector amb diverses vicissituds i desenllaços imprevisibles.

divendres, 6 de maig de 2016

TRANSFORMACIONS

El dijous 5 de maig, al Quadern del diari El País, apareixia el meu comentari de dues de les darreres novetats literàries per a infants, amb el títol de:

NENS EN PROCÉS DE TRANSFORMACIÓ

Com a lector, he de confessar que sento atracció pels títols subordinats, per la seva narrativa intrínseca i per la seva capacitat suggeridora. És el cas de les dues novel·les per a infants que tracto a continuació...

PUIGPELAT, Francesc. La nena que es va convertir en mòbil. Il·lustr. Ona Caussa. Barcelona: La Galera, 2016

La nena que es va convertir en mòbil va guanyar el darrer premi Folch i Torres i el seu autor, en Francesc Puigpelat, viu un moment creatiu àlgid pel que fa a la literatura infantil, amb uns quants títols recentment publicats. Com ara El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (Bromera, 2015), o bé, L’artilleria de Mr. Smith (Bambú, 2016).   

La nena a qui es refereix el títol és la Mukele que viu en un poblat a prop del Kilimanjaro i està predestinada a conduir un ramat. La seva vida canvia del tot en ser la víctima d’un malefici del bruixot de la tribu que la tanca dins d’un mòbil. En aquest moment, els personatges, el paisatge, la cultura que l’autor ens planteja s’amplien i es barregen amb uns altres personatges que venen del món civilitzat, amb una altra cultura i uns altres paisatges. El mòbil, amb la Mukele a dins, viatjarà a un món tan complex com el de Nova York a la maleta de la filla d’un cooperant i allà passarà tot de peripècies complicades a la recerca de la seva llibertat. Malgrat algun element un pèl inversemblant, la novel·la destaca per la frescor, per l’agilitat, però sobretot per aquesta mescla de móns, de cultures, de personatges ben diferents, de tradició i de modernitat que, en el fons, descriu i reflecteix l’univers d’aquest segle XXI.

ALMOND, David. El noi que nedava amb les piranyes. Trad. Bel Olid. Il·lustr. Oliver Jeffers. Barcelona: Bambú, 2016

El noi que nedava amb les piranyes és una obra del britànic David Almond, un nom desconegut per a la gran majoria de lectors. El 2010, se li concedí el premi Andersen, l’anomenat Nobel de la literatura infantil en reconeixement a una destacada trajectòria. Sis anys després, apareix la primera traducció al català d’una obra seva. Aquesta tracta l’estrany periple d’un noi, l’Stan, que es queda orfe i es trasllada a viure amb els oncles –cosa que recorda alguns personatges de Roald Dahl, o el mateix Harry Potter- just en el moment que aquests es queden a l’atur. L’oncle crearà una empresa d’enllaunament de sardines i poc cas li farà a l’Stan, que fugirà amb l’amo de la parada de pesca d’àneguets de la fira.

Tot el que succeeix a la vida i al voltant de l’Stan ratlla l’absurd, i sempre té a veure amb els peixos. Però, l’obra destaca per elaborar un retrat excel·lent de personatges solitaris, perduts, que van a la recerca d’allò que ompli els seus buits i les seves mancances, i alhora el seu lloc al món, encara que aquest estigui a la perifèria i als suburbis del mateix.

El to i els personatges utilitzats beuen del pòsit enorme de la tradició literària britànica per a infants que ha sabut excel·lir en el tractament literari de la realitat, la fantasia i l’absurd. Encara que llunyans en els seus actes, els personatges d’Almond són molt propers al lector a través de les seves recerques i dels seus sentiments. En llegir l’obra, hom entén el perquè del guardó més important del món concedit al seu autor.

L’obra esta acompanyada de les il·lustracions del reconegut OliverJeffers, que capta el to del text i li ofereix una volada encara superior. I ha estat traduïda de forma excel·lent per Bel Olid. L’esbiaixada forma de parlar d’un grup de malvats que hi apareixen no té pèrdua.


dijous, 3 de març de 2016

TRES LLIBRES TARONGES

El 3 de març de 2016, al Quadern d'El País, he escrit sobre tres obres unides pel color de la seva coberta...

TRES LLIBRES TARONGES

Per trobar un llibre en una biblioteca o en una llibreria hi ha diverses formes d'enfocar la cerca, com ara la de preguntar als professionals. De tant en tant, algú l'enceta descrivint el color de la coberta del llibre en qüestió. Entre d'altres coses, les tres obres que comento a continuació tenen en comú el color taronja de la seva coberta.

-  HARTLAND, Jessie. Steve Jobs: la biografia il·lustrada. Trad. Scheherezade Surià. Barcelona: Fanbooks, 2015. 225 p. 15 €

L’exemplar que mostra un to més intens és la biografia il·lustrada d’Steve Jobs, i també és el d’un contingut més lluminós i més alegre. Tot i que la seva autora, l’americana Jessie Hartland, està especialitzada en llibre infantil i l’obra sembla adreçar-se a aquest públic, és una obra capaç d’atraure les mirades de tot tipus de lector amb ganes de conèixer una mica més a fons el personatge biografiat, i d’aquells a qui de vegades se’ls fa una muntanya abordar la lectura d’una biografia. 
Aquesta és una proposta en format còmic, de ritme àgil i d’estil directe, plena de frescor i de dinamisme, que descriu els fets més essencials i la forma de moure’s i de pensar d’un dels grans emprenedors de l’era contemporània, així com també, i de manera col·lateral, la ràpida evolució de la tecnologia dels darrers cinquanta anys. Una evolució en la qual el paper d’ Steve Jobs, i així ho constata el llibre a cada pàgina, ha estat molt més que determinant.

-  NEWMAN, John. Mimi. Trad. Maria Rossich. Barcelona: Viena, 2015. 184 p. (El Jardí secret) 17,50€

El to ataronjat més sobri és el de Mimi, la primera novel·la per a infants de l’autor irlandès John Newman, a qui els lectors joves li concediren el Fantastic Book Award 2012. La narració, en primera persona, va a càrrec de la Mimi en el moment que fa 149 dies de la mort de la seva mare en accident. A partir del seu punt de vista, el lector assisteix a la vivència d’un dol, a la desestructuració d’una família, a la visió d’un pare enfonsat i passiu i a tres fills –la Mimi és la petita- que es van descontrolant en els diferents àmbits on es mouen, però també al punt d’inflexió que farà que la situació comenci a remuntar. 
La narració és molt lineal. L’interès radica en la forma que té l’autor d’atendre a cadascun dels integrants de la família, fent que esdevingui una obra coral, i també en el fet de focalitzar l’atenció en l’evolució psicològica de cadascun d’ells.

-  STEINHÖFEL, Andreas. Diferent. Trad. Aira Aragón. Barcelona: Cruïlla, 2015. (Camp a través) 14,94 €


Un accident, que el deixa en coma gairebé un any, també és el que capgira la vida d’en Fèlix i el converteix en un jove diferent. El to de la coberta torna a ser intens, però, amb un disseny minimalista i volgudament neutre i net. Segurament, aquesta novel·la per a joves d’Andreas Steinhöfel –el qual ens va sorprendre fa uns anys amb El cas del macarró gratinat- és la més fosca, enigmàtica i més potent, literàriament parlant, de les tres obres triades. 
D’entrada, sembla una novel·la realista, com tantes altres, on el lector assisteix als canvis en la personalitat del protagonista, que fins i tot en superar el coma es canvia el nom, però, l’autor va insinuant a comptagotes un fet que va ocórrer just abans de l’accident d’en Fèlix. A mida que la novel·la avança, el fet en qüestió creix i va agafant un protagonisme tal que condiciona la vida de diversos personatges aparentment secundaris, i que amara l’obra d’ingredients de misteri i d’intriga. 
Per la trama, pel personatge del vell Stark, pel fet sobre el qual també gira l’obra, per l’actitud de la gent del poble, és una novel·la que captiva, que suscita intranquil·litat i que es pot relacionar amb obres com Matar un rossinyol de Harper Lee, encara que aquesta no estigui embolcallada per una coberta de color taronja.


dimecres, 13 de gener de 2016

ELS COLORS DE LES EMOCIONS

Just passar la nit i el dia de reis, el 7 de gener, al suplement Quadern del diari El País, vaig publicar una crítica de dos atractius àlbums il·lustrats que tracten les emocions...

Els colors de les emocions

De quin color és un petó? i El buit són dos àlbums il·lustrats de factura recent amb molts elements en comú. Entre d’altres, el fet de ser d’autoria nacional i d’estar concebuts amb un estil que els acosta a un ventall de públic molt ampli. I això que no ho hauria de ser, és notícia perquè fins no fa gaire temps, aquest tipus de llibre s’importava, malgrat que, en molts casos, no aportava novetats al panorama literari del país.

Les autores d’ambdós llibres, Rocío Bonilla i Anna Llenas, tenen una trajectòria encara breu, lligada essencialment a l’àlbum il·lustrat, però amb una gran incidència en el mercat, que fa que sembli que aquest recorregut sigui molt més ampli, temporalment parlant. Bonilla s’estrenava en solitari, el 2014, com a autora de text i il·lustració, amb Cara de pardal, continuava amb La muntanya de llibres més alta del món, i ara ho culmina amb De quin color és un petó?, que es mou entre el llibre d’imatges i el conte, tots ells editats per Animallibres. 
A través del fil conductor d’una nena que s’adreça al lector en primera persona, l’autora ens explica que aquesta sap dibuixar un munt de coses però ignora com esbossar un petó. Per esbrinar-ho, anirà passant per cadascun dels colors bàsics i els anirà assignant a coses i sentiments coneguts. Bonilla fa una proposta atractiva, diversa en el disseny i la composició i amb un bon domini de l’essència textual per a bastir cada doble pàgina i el conjunt sencer.


En el tema dels colors, tot i ser un dels més recurrents de la literatura per a primers lectors de tots els temps, Bonilla se’n surt airosament, amb la seva veu personalíssima. El tema l’han tractat autors de referència de la història de la literatura infantil com Maurice Sendak, Arnold Lobel, Leo Lionni, i també autors contemporanis com Hervé Tullet, Javier Sáez Castán, o bé, Jutta Bauer, i dona la sensació que malgrat aquesta reincidència, no s’esgoten els matisos ni els punts de vista des d’on tractar-lo.

També abordava el tema, el primer llibre en solitari d’Anna Llenas, El monstre de colors, que publicà el 2012 l’editorial Flamboyant. En aquests tres anys que han passat, ha esdevingut un llibre de capçalera per a lectors, i especialment per a prescriptors. El protagonista era un monstre que es feia un embolic amb les emocions, cosa que resolia classificant-les en pots i identificant-les amb colors, gairebé el mateix que feia, de manera bastant més complexa, l’exitosa pel·lícula de Pixar, Del revès.

Ara, Anna Llenas ens presenta El buit, un conte que esdevé un veritable tractat sobre el concepte de buit i de plenitud, i que arriba a través d’una àmplia extensió de pàgines molt poc habitual en els àlbums il·lustrats. Amb ell, l’autora intenta convertir el concepte abstracte del buit en concret i palpable per tal d’apropar-lo als infants, a través d’una nena que se li fa un forat al cos perquè s’esfondra el petit món que l’envolta. 
En una primera part, d’expressions i colors més aviat tristos i foscos, de sensacions sacsejades, la nena veu com no troba la solució per omplir el buit, fins que algú li aconsella la manera de buscar-la, i els colors, les expressions i les pàgines esdevenen més clars i tranquils.
A favor, el llibre té una edició impecable i una aparença nítida i atractiva, amb un text sintètic i una il·lustració bordada al detall que li ofereix volada i n’amplia enormement el contingut. En contra, la complexitat dels conceptes, del vocabulari i de les expressions utilitzades, i el missatge, que podríem anomenar d’autoajuda, massa directe ja des d’un principi. El conte, literàriament parlant, se’n ressent davant la mirada del nen i trontolla en l’intent d’explicar-se per si mateix. Necessita de totes, totes, l’acompanyament de l’adult, cosa que sembla ja la pretensió inicial del llibre.   



dijous, 10 de desembre de 2015

SOMNIS TROBATS ENTRE XATS I "MAILS"


Dels llibres per a infants a partir de 9 anys, aquests dos exemplars...

-    CIRICI, David. El vol de l’oreneta. Il·lustr. Raquel Marín. Barcelona: Cruïlla, 2015. 154 p. (El vaixell de vapor) 13€. Premi El Vaixell de vapor 2015
-    PUIGPELAT, Francesc. El nen que va xatejar amb Jack Sparrow. Il·lustr. Oriol Malet. Alzira: Bromera, 2015. 152 p. (L’elefant; 18) 8,95€. Premi Vicent Silvestre 2015

...formen part de la millor collita del 2015. Ambdós els he comentat al suplement Quadern del diari el País, aquest dijous 10 de desembre, sota el paraigua de:

Somnis trobats entre xats i "mails" 


Amb la combinació d’ingredients, situacions i personatges de la més estricta actualitat, Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) assoleix amb El nen que va xatejar amb Jack Sparrow –Premi de narrativa infantil Vicent Silvestre- una novel·la capaç d’atraure les mirades d’infants i adolescents. En Martí Blesa, un noi de dotze anys, no es troba en condicions d’anar a la recerca dels seus somnis –trist per la separació dels pares i atemorit pel bullying que pateix per part d’uns companys d’escola-, però, l’empenta de la mare el porta a guanyar un concurs a Facebook que el permetrà xatejar amb Jack Sparrow, l’heroi de Pirates del Carib, i viure un somni.
Aquest intercanvi de xats, que és l’eix sobre el qual gira la novel·la, comença a rodar des de la primera pàgina, i amb cada capítol anirà guanyant profunditat, volada i emoció, esdevenint com una mena de teràpia pausada que anirà capgirant l’ànim i la vida del protagonista. La novel·la és propera, no tan sols perquè retrata la vida familiar i quotidiana de molts nois com en Martí, sinó perquè qui parla ho fa en primera persona i va fins a la part més intima del seu esser. I el seu ritme és àgil, cosa que l’autor aconsegueix amb un estil sintètic i l’alternança de diversos registres literaris: xats, descripcions, poemes i escrits del protagonista, diàlegs...
La novel·la té algunes perles en forma de frases com ara “De vegades la vida és exactament com les pel·lícules”, que bé es podria aplicar al periple d’en Martí, i també al d’en Seydou, protagonista d’El vol de l’oreneta. En aquesta novel·la, que va guanyar el darrer premi Vaixell de vapor, David Cirici (Barcelona, 1954) ens presenta un altre noi de dotze anys que, en aquest cas, es llança a l’aventura per anar a la recerca d’un somni. Originari de Mali, fou adoptat amb vuit anys per una parella de Barcelona. Ara, amb dotze, decideix escapar-se i tornar sol al seu país per retrobar l’Amina, la seva amiga d’orfenat amb qui no havia deixat d’intercanviar emails fins que s’havien aturat els darrers mesos.
El seu viatge tindrà ingredients de somni, però també de malson, i una versemblança dubtosa, cosa que el mateix autor reconeix, enmig del text: “la història de veritat encara era més difícil de creure”. I és que, sense bitllet, en Seydou aconsegueix filtrar-se, com el millor dels polissons, en un avió i arribar a Mali.
Tret d’aquest fet, l’obra avança a bon ritme, sense entretenir-se en disquisicions. Com l’obra d’en Francesc Puigpelat, aquesta també és propera al lector infantil i adolescent. Apel·la directament a la seva empatia, als sentiments i a les emocions, i ho fa a través de la lluita, a estones desesperada, del protagonista per assolir el seu objectiu. Captiva per l’acció constant, pel pujar i baixar de les esperances del protagonista de trobar la seva amiga i per l’aventura que conté el seu viatge. I transporta, amb unes acurades descripcions, a uns paisatges humans i geogràfics, rurals i urbans, que tenen tot de connotacions íntimes de l’etapa de la vida que en Seydou  va passar a Mali.
Ambdues novel·les, la de Francesc Puigpelat i la de David Cirici, són molt diferents en el tema i en el seu plantejament, però són properes tant per la seva factura notable com per l’objectiu de tocar la fibra del lector i per la intensitat de les accions que contenen.     


dimarts, 24 de novembre de 2015

LA DONA QUE MENJAVA MITJONS...

Amb la tardor, arriba La dona que menjava mitjons, una novel·la amb coberta tardorenca de la qual m'agradaria presentar amb 6 punts:

1. Amb sis anys, la meva filla em va regalar un títol: La dona que menjava mitjons. Em va agradar tant que vaig decidir farcir-lo amb una història.

2. No tinc una manera concreta d'enfrontar-me a les idees per a transformar-les en contes o novel·les. Cada cas és un món. En aquesta ocasió, vaig començar pel títol que, per a mi, era com començar la casa per la teulada.

3. L'empresa em va resultar tan complexa que el farciment va estar un any i mig aturat al calaix, sense saber cap a on dirigir-lo.

4. La lectura estiuenca de la novel·la Matar un rossinyol de Harper Lee em va donar idees per a desllorigar-ne el desenvolupament.

5. Editorial Baula fou la segona porta on vaig trucar per publicar-la. Allà els va sorprendre gratament, acostumats només als textos més breus que per a ells he elaborat en diverses ocasions.

6. La il·lustració fou encarregada a Jorge del Corral, amb qui ja havia treballat a El petó de Lili Marleen (Ed. Barcanova, 13). El seu estil em van semblar ideal tan per una com per l'altra història. El resultat així m’ho ha constatat.



dijous, 25 de juny de 2015

INFANTS PARTICULARS

     Abans de l'estiu, i després de força temps, una nova crítica al Quadern d'El País. Avui, 25 juny, dos llibres particulars, dos...

    INFANTS PARTICULARS

     És un privilegi constatar que les finestres de la literatura juvenil actual s’han obert de bat i bat i els seus continguts han deixat de ser habitacions estanques, pensades només per als seus habitants, com així succeïa fa un cert temps. En tots els gèneres trobaríem exemples que ho demostren. Posem per cas, la novel·la realista que era aquella on aquest aspecte era més palpable, i prenem com a exemple dues de les obres guardonades en premis prestigiosos de narrativa per a joves aquests darrers mesos: Tzoé d’Isabel-Clara Simó i Un fill d’Alejandro Palomas. En ambdós casos, els protagonistes són uns nens -la Tzoé té quatre anys i, en Guillem d’Un fill en té deu-, i els adults que se senten captivats per la mirada i les particularitats d’aquests. Si hi apareix algun jove és només d’esquitllada, com a extra de la pel·lícula.

SIMÓ, Isabel-Clara. Tzoé. Alzira: Bromera, 2015. 163 p. (Espurna; 113) 9,00€. Premi Fundació Bancaixa 2014

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) ja havia fet més d’una incursió en la literatura juvenil: Joel (Bromera, 2000), Raquel (Bromera, 2002)... i fins ara les seves obres s’emmarcaven dins la tendència habitual de la narrativa per a joves, amb la descripció de problemàtiques i quotidianitats de nois i noies. Tzoé fa un gir enorme. Dos personatges solitaris, un pagès i una infermera, veuen com, a la seva vida, apareix de sobte i misteriosament una nena amb uns dots particulars i diferents a la resta de nens, i com aquesta canviarà les seves vides, com un mitjó.

Tot i que allò que hi succeeix és bastant introspectiu i reflexiu, la novel·la té força acció i un ritme àgil. En cap moment, deixen de succeir fets sorprenents, en algun moment inversemblants, que desballesten les vies probables i atrauen l’interès. El que hi sobta, a estones, és el punt de vista de l’autora, que podríem titllar de paternalista. Com a narradora, parla sovint des de la mirada i l’experiència de la persona de més de setanta anys que és, cosa que es percep en les reflexions que sovint incorpora als fets. Això fa que la consistència general i el ritme, en algun moment, se’n ressentin, però tant la força dels personatges com dels fets s’enduen el lector cap endavant.

PALOMAS, Alejandro. Un fill. Barcelona: La Galera, 2015. 285 p. (Bridge) 17,95€. Premi Joaquim Ruyra 2014

Per Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), Un fill representa la seva primera obra per a joves. Fins ara, la seva tasca literària s’havia centrat en la traducció i la narrativa per a adults, i, de fet, si hom llegeix Un fill s’adonarà que possiblement arribarà millor als adults que als joves, especialment pel contingut.
Un fill comença amb la típica pregunta que una mestra llança als seus alumnes: Què us agradaria ser de grans? Les respostes també són típiques, a excepció de la del Guillem. Ell voldria ser Mary Poppins. A partir del seu desig, la mestra i una psicòloga comencen a gratar en aquesta resposta, a indagar en la seva vida, per esbrinar allò que amaga i allò que el condueix a donar una opinió diferent a la resta.
La trama té certa complexitat, però la lectura flueix d’una manera àgil, com qui no vol la cosa, amb un llenguatge i un estil aparentment planers. L’autor es mira els fets des dels diversos punts de vista dels protagonistes i va enllaçant una peça amb l’altra, de mica en mica, conformant el puzle complex de l’univers familiar d’en Guillem. La forma com va desgranant la informació, com va capgirant les situacions, com tracta els sentiments i les emocions dels personatges i com aquestes toquen les del lector converteixen aquesta novel·la, i l’autor, en una de les revelacions de la temporada.