dijous, 10 de novembre de 2016

PEL·LÍCULES REALISTES

El dijous, 10 de novembre, al Quadern, del diari El País, podeu trobar la següent crítica sobre dues de les darreres obres de Maite Carranza:

Pel·lícules realistes

Si observem la història recent de la literatura infantil i juvenil catalana, alguns dels llibres de Maite Carranza hi brillen amb llum pròpia. Des d’aquella primera obra del 1986, Ostres tu, quin cacau!, que va transcendir entre els lectors, ha anat publicant una ingent quantitat de llibres, amb alguns parèntesis dedicats als guions de televisió. De tots ells, n’hi ha que han esdevingut vertaderes fites en el camí lector al nostre país. El realisme és el registre on millor s’ha bellugat, i bona prova n’és Paraules emmetzinades (Edebé, 2010), l’obra més ben valorada per la crítica, Premio nacional de literatura juvenil i traduïda a diversos idiomes, però també és signe d’identitat el toc d’humor que aplica a la realitat, ja present en la seva primera obra, i en d’altres com Vols ser el novio de la meva germana? (Edebé, 2002), i el compromís i denúncia que algunes d’elles traspuen. Ha escrit també una trilogia de narrativa fantàstica, La guerra de les bruixes que, a més de referent, ha esdevingut una de les obres de la literatura catalana traduïda a més llengües.

CARRANZA, Maite. Camins de llibertat.  Barcelona: Edebé, 2016. 216 p. 9,95 €
Darrerament, de la Maite Carranza, han arribat dues obres destacades: Camins de llibertat és una novel·la per a joves que combina dos fils argumentals que equivalen a dos gèneres literaris, el realisme i la història. L’Alèxia és una noia de disset anys i els fets narrats succeeixen al llarg d’un estiu, com en tantes altres novel·les juvenils. L’Alèxia viatja, com a monitora de campaments, al Pirineu. A més de la seva tasca, allà l’espera la recerca d’informació sobre un besavi que va desaparèixer pels volts de la guerra en aquella zona, segons diu la seva àvia, que és la única persona de la família que manté l’esperança de saber la veritat i recuperar la memòria històrica. La novel·la té diversos punts d’interès: per una banda, uns escrits que van apareixent i que fan referència a l’època de la guerra, en els quals diversos personatges narren escenes concretes, lligats al fet que ella va descobrint nous indicis en relació al besavi. Per l’altra, la relació que s’estableix entre l’Alèxia i els dos monitors que l’acompanyen, l’anar i venir sentimental i gestual entre ells és constant. Tot plegat reuneix un seguit d’intrigues i accions continuades que capten, i de quina manera, l’atenció i, també, conté una agilitat narrativa que creix a mida que els fets se succeeixen, tant que algun fil ens semblarà que queda sense nuar. A part d’algun element un pèl inversemblant, una novel·la ideal per recomanar als joves i no morir en l’intent, una obra que va força més enllà del pur entreteniment.

CARRANZA, Maite. La pel·lícula de la vida. Il·lustr. Iratxe López Munáin. Barcelona: Cruïlla, 2016. 152 p. 12,50€

La pel·lícula de la vida, amb la qual ha aconseguit el Premi Vaixell de vapor de literatura infantil, és una obra realista compromesa amb la realitat més recent. L’autora aborda el desnonament d’una família de tres membres, i de classe mitjana, que veu com no pot fer front a les despeses que fins aleshores eren habituals. Partint del missatge clau de l’obra: no hi ha ningú que quedi al marge de la situació, l’autora dona la veu a la filla gran que és qui entoma la realitat i se sobreposa a les circumstàncies, havent d’agafar el timó que la mare –una actriu en hores baixes- abandona i havent d’afilar l’enginy per tal que el germà petit ho visqui sense dramatisme. Hi ha altres punts de vista del seu entorn que també hi diuen la seva, hi ha la veu de l’autora que treu el nas a voltes per denunciar injustícies, i hi ha molts fils que van sorgint, que veiem contínuament a les notícies, i que ens incomoden i interroguen. L’autora aconsegueix abordar una tragèdia, amb el dramatisme que conté, però també dota, als personatges i al seu entorn, d’enginy, de força i d’esperança que és allò que, en molts moments, transmet la novel·la.

Tant el disseny del llibre –colpeixen les pàgines negres que separen les tres parts de l’obra!- com les il·lustracions d’Iratxe López, amb molta cura per les expressions dels personatges i pels detalls dels escenaris, realcen les enormes virtuts d’un llibre que trenca una llança per la literatura que, a més d’esbarjo, esdevé mirall i denúncia d’una realitat molt cruel.

dijous, 27 d’octubre de 2016

OBJECTES VALUOSOS

Heus aquí la crítica que ha sortit publicada el dijous 27 d'octubre al suplement Quadern del diari El País, en el qual la meva atenció gira al voltant de dos llibres...


OBJECTES VALUOSOS


En els darrers temps, el mercat del llibre per a infants s’ha capgirat com un mitjó. Actualment, els llocs de privilegi són ocupats per sèries protagonitzades per un personatge captivador, per novel·les per a joves que poden llegir també els adults, i pels àlbums il·lustrats –cosa impensable fa només deu anys!-. Enmig d’aquest ventall, hi ha molts exemplars que destaquen per una edició acurada, que busquen el públic de llibreria –i no d’escola, com estàvem acostumats- i convertir-se en objectes de regal valuosos. Sovint, la seva matèria primera són els clàssics, els autors consagrats, a qui els lectors, o no lectors, ja coneixen, o bé, simplement, n’associen el títol o el nom a un segell de qualitat. És el cas de dos exemples paradigmàtics:

CALDERS, Pere. El barret prodigiós i la barraca de monstres.  Il·lustr. Pep Boatella. Barcelona: Comanegra, 2016. 52 p. 18 €

El barret prodigiós i la barraca de monstres és el primer conte que Pere Calders va escriure per a infants, present al seu primer recull, El primer arlequí, i un dels pocs que encara no s’havia extret del seu hàbitat natural, i publicat en solitari, acompanyat d’il·lustracions, com així el famós Raspall, o bé, Els nens voladors i La lluna a casa.
El llibre aconsegueix l’objectiu d’esdevenir un d’aquells regals únics, del qual no deixaries de palpar-ne la coberta i el paper, no pararies d’observar cada detall de les il·lustracions d’en Pep Boatella. Aquestes destaquen per la seva exuberància i la seva força, pel fet d’afegir més enginy, màgia i acció a un conte que ja conté tot plegat, i especialment, pel tractament original i divers que l’il·lustrador aplica a cada doble pàgina. Un embolcall primmirat per un conte d’amor, èpic i màgic, entre els personatges de dues cartes, un d’una baralla espanyola i, l’altra, d’una de francesa.
Del llibre, l’element que em genera més discussió interna és la inclusió del text en la seva integritat. L’editorial Comanegra, a qui el tema també devia generar un ric debat, opta, i així ho aclareix al web, per oferir-lo tal qual als lectors, per posar la prosa de Calders, el millor autor de contes en català del segle passat, directament a l’abast dels nostres dits. Això fa que, en algun passatge, els fragments de text de cada doble pàgina siguin un pel extensos pel tipus de llibre que s’ofereix.

Cal no oblidar que Pere Calders va pensar els seus meravellosos contes sense imatge, com a part integrant d’un recull, entre d’altres coses, perquè en aquell temps els àlbums il·lustrats no existien. Quan hom opta per aïllar un conte i convertir-lo en àlbum, sorgeix inevitablement aquest debat, entre només la il·lustració del mateix, o bé, l’aprofitament dels avantatges que ofereix un tipus d’obra en la qual la imatge i el text van de bracet per explicar la història, i sintetitzar el segon perquè la imatge ja fa explícit molt del que aquest conté, encara que el llenguatge esdevingui una mica més pla.

Val a dir que una de les qualitats del gènere del conte és que aquest no admet elements superflus, però en afegir-hi la imatge, alguns dels que no ho eren, se’n tornen. Sintetitzar el text perquè la imatge ja li dona volada, fa que la suma dels dos augmenti el poder del relat i la capacitat d’arribar al lector, amb un força grandiosa. En el cas del present exemplar, la suma entre text i imatge, entre Calders i Boatella, ja és enorme, però, ho podria ser encara una mica més.

-       COLLODI, Carlo. Les aventures d’en Pinotxo. Il·lustr. Pep Montserrat. Trad. Anna Casassas. Barcelona: Combel, 2016. 198 p. 19,90€


Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi, editat per Combel, representa una nova mirada, de les moltes que s’han fet al llarg dels anys, a un dels grans clàssics de la literatura infantil. Ho presenta amb una traducció precisa i actual d’Anna Casassas, i amb les il·lustracions d’en Pep Montserrat, que compta amb una de les trajectòries més brillants dels il·lustradors a casa nostra. Montserrat dota d’energia i vivacitat al titella de fusta, i de realisme, a vegades despullat, directe i cru, les populars vicissituds del mateix.     

dijous, 9 de juny de 2016

ÀNIMA D'ARTISTA

Avui, 9 de juny, al Quadern, un comentari/reflexió sobre un tipus d'obra que defineixo com a Llibres d'artista...

ÀNIMA D'ARTISTA

Barrejats entre els llibres infantils i ocupant llocs de privilegi als aparadors, els darrers anys han aparegut un seguit de llibres il·lustrats amb una aparença enciclopèdica, editats amb cura des del primer al darrer detall, amb ànima de regal, amb un tipus d’il·lustració contundent i personal que han captivat més als adults que no pas als infants, amb èxit de vendes i de ressò. A tall d’exemple, han destacat llibres com Princeses oblidades o desconegudes, de Rebecca Dautremer (Baula), L’herbari de les fades de Benjamin Lacombe (Baula), Pequeño catálogo de instantes de felicidad de Roger Olmos (Lumen), o bé, Mirabilia de Conrad Roset (La Galera). Les seves il·lustracions, més que no pas els textos, han esdevingut icones i el seu estil s’ha importat a productes de tota mena i a països de tot el món.
Observats els llibres i el fenomen al detall, hom arriba a la conclusió que aquests exemplars són purs llibres d’artista, adquirits per adults que tenen infants a prop, però també per molts adults que, sense tenir cap relació amb la infantesa, s’han sentit captivats per aquests professionals i n’han esdevingut seguidors. Són exemplars que si bé tenen forma i contingut enciclopèdic, en molts casos, quan hom els llegeix, veu que sota l’aparença de catàleg, s’hi amaga un text de ficció, unes definicions inventades, com si d’un recull de contes es tractés. Al lector, no li serveix com a informació, ni que faci referència a un món fantàstic, i li és més fàcil tastar-los a petits bocins que no pas llegir-los de cap a cap com un llibre d’imaginació. Els seus admiradors els acaben valorant com a objecte, com a catàleg d’una exposició artística, on meravellar-se davant de les imatges.


-       LLENAS, Anna. Laberint de l’ànima. Barcelona: Fanbooks, 2016. 20 €

Al mercat, en segueixen arribant de nous. Laberint de l’ànima d’Anna Llenas, seria un d’ells, tot i que la seva voluntat és elaborar un breu diccionari de termes de l’àmbit dels sentiments i les emocions amb les il·lustracions de l’autora. Anna Llenas no porta gaires anys en el llibre infantil, però el seu primer llibre El monstre de colors (Flamboyant, 2012), i d’altres que l’han seguit, han tingut una important repercussió que l’ha portat a focalitzar tots els seus treballs al voltant del tema dels sentiments. Aquest èxit ha provocat que, cada vegada més, les seves obres tinguin un aspecte més de llibre regal, on el seu estil i personatges brillen per damunt de tot i criden l’atenció als seus nombrosos seguidors. En aquest cas, proposa un glossari, amb ordre laberíntic, com el títol indica, de termes relacionats amb l’ànima. Una breu definició de cadascun a cada doble pàgina i els seus quadres, elaborats amb collage i dibuixos, que amb pocs detalls n’il·lustren el contingut i n’augmenten el significat.


-       CASAS, Lola; RODRÍGUEZ PICÓ, Alfred. Al cel cabretes... Metereologia i poesia. Il·lustr. Mercè Galí. Barcelona: Barcanova, 2016. 12,90€

O bé, Al cel, cabretes, que convida a entrar en el tema que proposa a partir de les il·lustracions de Mercè Galí, amb una repercussió important a casa nostra, i amb uns personatges i un estil que, de forma delicada i precisa, l’han portat a il·lustrar els millors llibres de poesia per a infants que s’han publicat els darrers temps al nostre país. En aquest cas, acompanya els textos de Lola Casas -que elabora breus poemes per als fenòmens meteorològics més comuns-, i d’Alfred Rodríguez Picó que els defineix a partir del seu enorme coneixement del tema.

-       TAN, Shaun. Los huesos cantores. Albolote: Fiore, 2015. 24€

Per acabar, citar un exemplar paradigmàtic, un exponent que conté tots els ingredients del que anomenaríem un llibre d’artista: Los huesos cantores de Shaun Tan. Ell és un il·lustrador australià que s’ha guanyat l’admiració de milers de lectors a nivell mundial pels seus magnífics i innovadors àlbums il·lustrats (La cosa perduda, L’arbre vermell, Emigrantes, tots ells editats per Fiore) en els quals n’elabora tot el conjunt. Com a bon artista, amb aquest volum, fa un pas de rosca més, va més enllà d’allò a què ens tenia acostumats. En el llibre tria una bona pila de fragments dels contes dels germans Grimm, dels més populars als més desconeguts, i els il·lustra amb la fotografia d’una escultura que ha creat per transmetre’n l’essència. Són figures en miniatura, elaborades amb materials diversos i que recorden l’art precolombí, per un llibre esplèndid, que a més de parlar dels nostres ancestres, ens parla de l’ànima i de la vocació artística d’un dels grans autors del segle XXI.

ELOGIS DE L'AMISTAT

El passat 26 de maig, al Quadern del diari El País, apareixia el meu comentari de tres de les darreres novetats literàries per a infants, cosides pel tema de l'amistat, amb el títol de:

ELOGIS DE L'AMISTAT

SEMPE, Jean-Jacques. Marcel·lí. Barcelona: Blackie Books, 2016

L'editorial Blackie Books ha recuperat Marcel·lí, un clàssic difícil d'eTiquetar: conte il·lustrat? petit àlbum? novel·la gràfica?... per a infants? per a joves? per a adults? En el temps en el qual es va crear i publicar, el 1969, algunes d'aquestes etiquetes i calaixos ni tan sols existien. A Marcel·lí, el gran il·lustrador francès Jean-Jacques Sempé defineix el concepte i l'essència d'amistat a través de la descripció sintètica i les figures diminutes de dos infants amb una particularitat molt marcada, fet que els uneix en una tendra relació, reflectida en aquesta delicada joia d'acurada edició.

De diferents formes, l'amistat també figura i vertebra dues novel·les aparegudes i guardonades darrerament. 

BARÓ, Santi. L'efecte Calders. Barcelona: La Galera, 2016


A L'efecte Calders, premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil, l'escriptor olesenc Santi Baró centra el focus en l'admiració d'un noi, en Xavier, per Pere Calders i en l'amistat que ambdós teixeixen al poble on estiuejava l'escriptor, encara que s'hi entrecreuen altres temes, com ara les trifulgues adolescents entre en Xavier i els seus companys de poble. A la novel·la, hi són importants el marc temporal, un estiu dels anys setanta que coincideix amb els anys d'infantesa i de joventut de l'autor -s'hi nota una descripció sentida i melancòlica dels detalls, i aquest fet potser és l'únic ingredient que el pot allunyar del lector actual-, el marc espaial, Llançà, i per sobre de tot, hi destaca l'estil, que, a estones es contagia deliberadament de la ironia i l'humor calderià: "Ex Xavier no té amics perquè els perd. De fet, li passa amb moltes coses, no sap on les deixa i acaba per no trobar-les més".
En Xavier s'emmiralla en Pere Calders per créixer i començar a fer carrera d'escriptor, i això dona peu a apassionades i intenses xerrades i reflexions al voltant de la creació i l'escriptura, on l'autor s'hi abona amb escreix. L'obra, a més a més d'homenatge a Calders, d'aventures quotidianes d'adolescents durant un estiu, és també un cant al procés creatiu dels escriptors. 

SIERRA i FABRA, Jordi. L'aprenent de bruixot i els Invisibles. Barcelona. Edebé, 2016

Molt més d'esquitllada, l'amistat també apareix a L'aprenent de bruixot i els invisibles, premi Edebé de literatura infantil. Jordi Sierra i Fabra, autor bregat en mil batalles, fa una demostració del seu domini de l'art de la creació i l'escriptura, tot oferint una novel·la d'intriga i misteri, amb molts dels ingredients coneguts i necessaris del gènere: un jove aprenent de bruixot, un dels bruixots més prestigiosos del país, un encàrrec d'elixir, un error a prop del cementiri, un zombi, un orfenat, una colla d'antics amics que recuperen la relació moguts pel fet de desemmascar el passat fosc d'un prohom de la ciutat...
Sierra i Fabra utilitza i mescla, amb mestria, espais i personatges estereotipats de la cultura anglosaxona i dels clàssics del gènere de terror, que hem vist mil vegades en pel·lícules i hem llegit en tantes altres novel·les, per captivar l'interès del lector infant i jove. La trama és complexa, l'elenc de personatges, gran i divers, però l'autor els enllaça i els combina a la perfecció i aconsegueix que la lectura flueixi de manera planera, i amb tot plegat, sorprèn al lector amb diverses vicissituds i desenllaços imprevisibles.

divendres, 6 de maig de 2016

TRANSFORMACIONS

El dijous 5 de maig, al Quadern del diari El País, apareixia el meu comentari de dues de les darreres novetats literàries per a infants, amb el títol de:

NENS EN PROCÉS DE TRANSFORMACIÓ

Com a lector, he de confessar que sento atracció pels títols subordinats, per la seva narrativa intrínseca i per la seva capacitat suggeridora. És el cas de les dues novel·les per a infants que tracto a continuació...

PUIGPELAT, Francesc. La nena que es va convertir en mòbil. Il·lustr. Ona Caussa. Barcelona: La Galera, 2016

La nena que es va convertir en mòbil va guanyar el darrer premi Folch i Torres i el seu autor, en Francesc Puigpelat, viu un moment creatiu àlgid pel que fa a la literatura infantil, amb uns quants títols recentment publicats. Com ara El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (Bromera, 2015), o bé, L’artilleria de Mr. Smith (Bambú, 2016).   

La nena a qui es refereix el títol és la Mukele que viu en un poblat a prop del Kilimanjaro i està predestinada a conduir un ramat. La seva vida canvia del tot en ser la víctima d’un malefici del bruixot de la tribu que la tanca dins d’un mòbil. En aquest moment, els personatges, el paisatge, la cultura que l’autor ens planteja s’amplien i es barregen amb uns altres personatges que venen del món civilitzat, amb una altra cultura i uns altres paisatges. El mòbil, amb la Mukele a dins, viatjarà a un món tan complex com el de Nova York a la maleta de la filla d’un cooperant i allà passarà tot de peripècies complicades a la recerca de la seva llibertat. Malgrat algun element un pèl inversemblant, la novel·la destaca per la frescor, per l’agilitat, però sobretot per aquesta mescla de móns, de cultures, de personatges ben diferents, de tradició i de modernitat que, en el fons, descriu i reflecteix l’univers d’aquest segle XXI.

ALMOND, David. El noi que nedava amb les piranyes. Trad. Bel Olid. Il·lustr. Oliver Jeffers. Barcelona: Bambú, 2016

El noi que nedava amb les piranyes és una obra del britànic David Almond, un nom desconegut per a la gran majoria de lectors. El 2010, se li concedí el premi Andersen, l’anomenat Nobel de la literatura infantil en reconeixement a una destacada trajectòria. Sis anys després, apareix la primera traducció al català d’una obra seva. Aquesta tracta l’estrany periple d’un noi, l’Stan, que es queda orfe i es trasllada a viure amb els oncles –cosa que recorda alguns personatges de Roald Dahl, o el mateix Harry Potter- just en el moment que aquests es queden a l’atur. L’oncle crearà una empresa d’enllaunament de sardines i poc cas li farà a l’Stan, que fugirà amb l’amo de la parada de pesca d’àneguets de la fira.

Tot el que succeeix a la vida i al voltant de l’Stan ratlla l’absurd, i sempre té a veure amb els peixos. Però, l’obra destaca per elaborar un retrat excel·lent de personatges solitaris, perduts, que van a la recerca d’allò que ompli els seus buits i les seves mancances, i alhora el seu lloc al món, encara que aquest estigui a la perifèria i als suburbis del mateix.

El to i els personatges utilitzats beuen del pòsit enorme de la tradició literària britànica per a infants que ha sabut excel·lir en el tractament literari de la realitat, la fantasia i l’absurd. Encara que llunyans en els seus actes, els personatges d’Almond són molt propers al lector a través de les seves recerques i dels seus sentiments. En llegir l’obra, hom entén el perquè del guardó més important del món concedit al seu autor.

L’obra esta acompanyada de les il·lustracions del reconegut OliverJeffers, que capta el to del text i li ofereix una volada encara superior. I ha estat traduïda de forma excel·lent per Bel Olid. L’esbiaixada forma de parlar d’un grup de malvats que hi apareixen no té pèrdua.


dijous, 3 de març de 2016

TRES LLIBRES TARONGES

El 3 de març de 2016, al Quadern d'El País, he escrit sobre tres obres unides pel color de la seva coberta...

TRES LLIBRES TARONGES

Per trobar un llibre en una biblioteca o en una llibreria hi ha diverses formes d'enfocar la cerca, com ara la de preguntar als professionals. De tant en tant, algú l'enceta descrivint el color de la coberta del llibre en qüestió. Entre d'altres coses, les tres obres que comento a continuació tenen en comú el color taronja de la seva coberta.

-  HARTLAND, Jessie. Steve Jobs: la biografia il·lustrada. Trad. Scheherezade Surià. Barcelona: Fanbooks, 2015. 225 p. 15 €

L’exemplar que mostra un to més intens és la biografia il·lustrada d’Steve Jobs, i també és el d’un contingut més lluminós i més alegre. Tot i que la seva autora, l’americana Jessie Hartland, està especialitzada en llibre infantil i l’obra sembla adreçar-se a aquest públic, és una obra capaç d’atraure les mirades de tot tipus de lector amb ganes de conèixer una mica més a fons el personatge biografiat, i d’aquells a qui de vegades se’ls fa una muntanya abordar la lectura d’una biografia. 
Aquesta és una proposta en format còmic, de ritme àgil i d’estil directe, plena de frescor i de dinamisme, que descriu els fets més essencials i la forma de moure’s i de pensar d’un dels grans emprenedors de l’era contemporània, així com també, i de manera col·lateral, la ràpida evolució de la tecnologia dels darrers cinquanta anys. Una evolució en la qual el paper d’ Steve Jobs, i així ho constata el llibre a cada pàgina, ha estat molt més que determinant.

-  NEWMAN, John. Mimi. Trad. Maria Rossich. Barcelona: Viena, 2015. 184 p. (El Jardí secret) 17,50€

El to ataronjat més sobri és el de Mimi, la primera novel·la per a infants de l’autor irlandès John Newman, a qui els lectors joves li concediren el Fantastic Book Award 2012. La narració, en primera persona, va a càrrec de la Mimi en el moment que fa 149 dies de la mort de la seva mare en accident. A partir del seu punt de vista, el lector assisteix a la vivència d’un dol, a la desestructuració d’una família, a la visió d’un pare enfonsat i passiu i a tres fills –la Mimi és la petita- que es van descontrolant en els diferents àmbits on es mouen, però també al punt d’inflexió que farà que la situació comenci a remuntar. 
La narració és molt lineal. L’interès radica en la forma que té l’autor d’atendre a cadascun dels integrants de la família, fent que esdevingui una obra coral, i també en el fet de focalitzar l’atenció en l’evolució psicològica de cadascun d’ells.

-  STEINHÖFEL, Andreas. Diferent. Trad. Aira Aragón. Barcelona: Cruïlla, 2015. (Camp a través) 14,94 €


Un accident, que el deixa en coma gairebé un any, també és el que capgira la vida d’en Fèlix i el converteix en un jove diferent. El to de la coberta torna a ser intens, però, amb un disseny minimalista i volgudament neutre i net. Segurament, aquesta novel·la per a joves d’Andreas Steinhöfel –el qual ens va sorprendre fa uns anys amb El cas del macarró gratinat- és la més fosca, enigmàtica i més potent, literàriament parlant, de les tres obres triades. 
D’entrada, sembla una novel·la realista, com tantes altres, on el lector assisteix als canvis en la personalitat del protagonista, que fins i tot en superar el coma es canvia el nom, però, l’autor va insinuant a comptagotes un fet que va ocórrer just abans de l’accident d’en Fèlix. A mida que la novel·la avança, el fet en qüestió creix i va agafant un protagonisme tal que condiciona la vida de diversos personatges aparentment secundaris, i que amara l’obra d’ingredients de misteri i d’intriga. 
Per la trama, pel personatge del vell Stark, pel fet sobre el qual també gira l’obra, per l’actitud de la gent del poble, és una novel·la que captiva, que suscita intranquil·litat i que es pot relacionar amb obres com Matar un rossinyol de Harper Lee, encara que aquesta no estigui embolcallada per una coberta de color taronja.


dimecres, 13 de gener de 2016

ELS COLORS DE LES EMOCIONS

Just passar la nit i el dia de reis, el 7 de gener, al suplement Quadern del diari El País, vaig publicar una crítica de dos atractius àlbums il·lustrats que tracten les emocions...

Els colors de les emocions

De quin color és un petó? i El buit són dos àlbums il·lustrats de factura recent amb molts elements en comú. Entre d’altres, el fet de ser d’autoria nacional i d’estar concebuts amb un estil que els acosta a un ventall de públic molt ampli. I això que no ho hauria de ser, és notícia perquè fins no fa gaire temps, aquest tipus de llibre s’importava, malgrat que, en molts casos, no aportava novetats al panorama literari del país.

Les autores d’ambdós llibres, Rocío Bonilla i Anna Llenas, tenen una trajectòria encara breu, lligada essencialment a l’àlbum il·lustrat, però amb una gran incidència en el mercat, que fa que sembli que aquest recorregut sigui molt més ampli, temporalment parlant. Bonilla s’estrenava en solitari, el 2014, com a autora de text i il·lustració, amb Cara de pardal, continuava amb La muntanya de llibres més alta del món, i ara ho culmina amb De quin color és un petó?, que es mou entre el llibre d’imatges i el conte, tots ells editats per Animallibres. 
A través del fil conductor d’una nena que s’adreça al lector en primera persona, l’autora ens explica que aquesta sap dibuixar un munt de coses però ignora com esbossar un petó. Per esbrinar-ho, anirà passant per cadascun dels colors bàsics i els anirà assignant a coses i sentiments coneguts. Bonilla fa una proposta atractiva, diversa en el disseny i la composició i amb un bon domini de l’essència textual per a bastir cada doble pàgina i el conjunt sencer.


En el tema dels colors, tot i ser un dels més recurrents de la literatura per a primers lectors de tots els temps, Bonilla se’n surt airosament, amb la seva veu personalíssima. El tema l’han tractat autors de referència de la història de la literatura infantil com Maurice Sendak, Arnold Lobel, Leo Lionni, i també autors contemporanis com Hervé Tullet, Javier Sáez Castán, o bé, Jutta Bauer, i dona la sensació que malgrat aquesta reincidència, no s’esgoten els matisos ni els punts de vista des d’on tractar-lo.

També abordava el tema, el primer llibre en solitari d’Anna Llenas, El monstre de colors, que publicà el 2012 l’editorial Flamboyant. En aquests tres anys que han passat, ha esdevingut un llibre de capçalera per a lectors, i especialment per a prescriptors. El protagonista era un monstre que es feia un embolic amb les emocions, cosa que resolia classificant-les en pots i identificant-les amb colors, gairebé el mateix que feia, de manera bastant més complexa, l’exitosa pel·lícula de Pixar, Del revès.

Ara, Anna Llenas ens presenta El buit, un conte que esdevé un veritable tractat sobre el concepte de buit i de plenitud, i que arriba a través d’una àmplia extensió de pàgines molt poc habitual en els àlbums il·lustrats. Amb ell, l’autora intenta convertir el concepte abstracte del buit en concret i palpable per tal d’apropar-lo als infants, a través d’una nena que se li fa un forat al cos perquè s’esfondra el petit món que l’envolta. 
En una primera part, d’expressions i colors més aviat tristos i foscos, de sensacions sacsejades, la nena veu com no troba la solució per omplir el buit, fins que algú li aconsella la manera de buscar-la, i els colors, les expressions i les pàgines esdevenen més clars i tranquils.
A favor, el llibre té una edició impecable i una aparença nítida i atractiva, amb un text sintètic i una il·lustració bordada al detall que li ofereix volada i n’amplia enormement el contingut. En contra, la complexitat dels conceptes, del vocabulari i de les expressions utilitzades, i el missatge, que podríem anomenar d’autoajuda, massa directe ja des d’un principi. El conte, literàriament parlant, se’n ressent davant la mirada del nen i trontolla en l’intent d’explicar-se per si mateix. Necessita de totes, totes, l’acompanyament de l’adult, cosa que sembla ja la pretensió inicial del llibre.   



dijous, 10 de desembre de 2015

SOMNIS TROBATS ENTRE XATS I "MAILS"


Dels llibres per a infants a partir de 9 anys, aquests dos exemplars...

-    CIRICI, David. El vol de l’oreneta. Il·lustr. Raquel Marín. Barcelona: Cruïlla, 2015. 154 p. (El vaixell de vapor) 13€. Premi El Vaixell de vapor 2015
-    PUIGPELAT, Francesc. El nen que va xatejar amb Jack Sparrow. Il·lustr. Oriol Malet. Alzira: Bromera, 2015. 152 p. (L’elefant; 18) 8,95€. Premi Vicent Silvestre 2015

...formen part de la millor collita del 2015. Ambdós els he comentat al suplement Quadern del diari el País, aquest dijous 10 de desembre, sota el paraigua de:

Somnis trobats entre xats i "mails" 


Amb la combinació d’ingredients, situacions i personatges de la més estricta actualitat, Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) assoleix amb El nen que va xatejar amb Jack Sparrow –Premi de narrativa infantil Vicent Silvestre- una novel·la capaç d’atraure les mirades d’infants i adolescents. En Martí Blesa, un noi de dotze anys, no es troba en condicions d’anar a la recerca dels seus somnis –trist per la separació dels pares i atemorit pel bullying que pateix per part d’uns companys d’escola-, però, l’empenta de la mare el porta a guanyar un concurs a Facebook que el permetrà xatejar amb Jack Sparrow, l’heroi de Pirates del Carib, i viure un somni.
Aquest intercanvi de xats, que és l’eix sobre el qual gira la novel·la, comença a rodar des de la primera pàgina, i amb cada capítol anirà guanyant profunditat, volada i emoció, esdevenint com una mena de teràpia pausada que anirà capgirant l’ànim i la vida del protagonista. La novel·la és propera, no tan sols perquè retrata la vida familiar i quotidiana de molts nois com en Martí, sinó perquè qui parla ho fa en primera persona i va fins a la part més intima del seu esser. I el seu ritme és àgil, cosa que l’autor aconsegueix amb un estil sintètic i l’alternança de diversos registres literaris: xats, descripcions, poemes i escrits del protagonista, diàlegs...
La novel·la té algunes perles en forma de frases com ara “De vegades la vida és exactament com les pel·lícules”, que bé es podria aplicar al periple d’en Martí, i també al d’en Seydou, protagonista d’El vol de l’oreneta. En aquesta novel·la, que va guanyar el darrer premi Vaixell de vapor, David Cirici (Barcelona, 1954) ens presenta un altre noi de dotze anys que, en aquest cas, es llança a l’aventura per anar a la recerca d’un somni. Originari de Mali, fou adoptat amb vuit anys per una parella de Barcelona. Ara, amb dotze, decideix escapar-se i tornar sol al seu país per retrobar l’Amina, la seva amiga d’orfenat amb qui no havia deixat d’intercanviar emails fins que s’havien aturat els darrers mesos.
El seu viatge tindrà ingredients de somni, però també de malson, i una versemblança dubtosa, cosa que el mateix autor reconeix, enmig del text: “la història de veritat encara era més difícil de creure”. I és que, sense bitllet, en Seydou aconsegueix filtrar-se, com el millor dels polissons, en un avió i arribar a Mali.
Tret d’aquest fet, l’obra avança a bon ritme, sense entretenir-se en disquisicions. Com l’obra d’en Francesc Puigpelat, aquesta també és propera al lector infantil i adolescent. Apel·la directament a la seva empatia, als sentiments i a les emocions, i ho fa a través de la lluita, a estones desesperada, del protagonista per assolir el seu objectiu. Captiva per l’acció constant, pel pujar i baixar de les esperances del protagonista de trobar la seva amiga i per l’aventura que conté el seu viatge. I transporta, amb unes acurades descripcions, a uns paisatges humans i geogràfics, rurals i urbans, que tenen tot de connotacions íntimes de l’etapa de la vida que en Seydou  va passar a Mali.
Ambdues novel·les, la de Francesc Puigpelat i la de David Cirici, són molt diferents en el tema i en el seu plantejament, però són properes tant per la seva factura notable com per l’objectiu de tocar la fibra del lector i per la intensitat de les accions que contenen.